La Terrassa que avança

Fer de Terrassa una ciutat encara més bonica: amb més arbres, més habitatge social i més energies renovables. Fer de Terrassa una ciutat ben connectada, on viure millor i treballar-hi bé. Fer de Terrassa la capital universitària i tecnològica que pot ser, amb més cultura, més escoles bressol gratuïtes i una administració moderna que faci avançar més ràpid la ciutat. Fer de Terrassa una ciutat més cívica, on els drets de tothom siguin el centre de tot.

Bona tarda, em dic Ona Martínez Viñas, per si algú no em coneix. Gràcies per haver vingut. Us voldria exposar cap on hem de conduir conjuntament la ciutat, perquè cap dels reptes que tenim a Terrassa els podrà solucionar ningú tot sol, i encara menys una sola administració: molts dels qui avui sou aquí hi teniu molt a dir i molt a fer. De fet, molts dels qui avui sou aquí ja esteu fent avançar la ciutat cada dia, formeu part d’aquesta Terrassa que té ganes de més. Humilment, però amb tota l’ambició, Esquerra Republicana i jo mateixa ens posem al vostre costat per fer que tot el potencial de Terrassa esclati.

Començo amb deu reptes que hem de resoldre abans de deu anys.

D’aquí 10 anys, qualsevol habitatge de Terrassa ha d’estar a menys de deu minuts a peu d’un corredor verd i sense trànsit que connecti amb l’anella verda i el Parc Natural.
D’aquí 10 anys, un de cada tres habitatges que s’hagi construït a la ciutat ha de ser de protecció oficial i el parc d’habitatges públics de lloguer a Terrassa ha d’haver passar del miler d’habitatges que tenim ara a estar al voltant dels 5.000 entre Generalitat i Ajuntament.
D’aquí 10 anys més del 50% de la demanda elèctrica de Terrassa ha de provenir d’energies renovables. El 60% del consum elèctric de l’Ajuntament ha provenir d’autoproducció pública renovable i la recollida selectiva de residus ha d’apropar-se al 65%.
D’aquí 10 anys, la cobertura de places d’escola bressol a la ciutat ha de passar del 80% i, com a mínim, el 60% ha de ser pública.
D’aquí 10 anys, l’Avinguda del Vallès ha de deixar de ser una cicatriu a la ciutat per passar a ser l’eix símbol de la mobilitat sostenible que connecti la zona de baixes emissions amb les vies de gran capacitat. La Ronda Nord ha de ser una ronda urbana permeable amb la ciutat que enllaci amb alguna de les vies interurbanes ja existents. S'ha de duplicar la capacitat del transport públic amb les ciutats del voltant, especialment a la línia R4, que ha de donar el servei necessari i raonable tant cap a Barcelona com a l’eix Manresa- Lleida, i que també ens ha de connectar amb el Baix Llobregat, l’Autònoma i al Vallès Oriental per la via de la R8.
D’aquí 10 anys el sector industrial a Terrassa ha de representar prop del 25% de l’ocupació. Hem de tenir la cadena formativa sencera i estructurada del sector de la indústria Audiovisual i del sector de les Tecnologies aplicades a salut, dos sectors estratègics amb indicadors d’assoliment públics i propis.
D’aquí 10 anys, l’índex de Gini, que mesura la desigualtat social, ha de baixar del 29’8 actual i situar-se als voltants del 25% i l’índex de segregació urbana s’ha de reduir com a mínim al 0.20, el mateix nombre que la segregació escolar.
D’aquí 10 anys, Cultura ha de suposar el 5% del pressupost municipal. I el de manteniment i neteja de carrers i places, un 12%. Una ciutat cuidada és una ciutat més segura.
D’aquí 10 anys, la transformació dels sectors de l’AEG, el Vapor Cortès, el Vapor Ros, el Vapor Albinyana i del Segle XX ja ha de ser una realitat que hagi esborrat les fractures internes, omplert de vida els cràters de la ciutat i que connecti Terrassa com una ciutat compacta amb tots els serveis a menys de 15 minuts caminant.
D’aquí 10 anys, l’Ajuntament ha d’haver simplificat tots els tràmits, haurem posat la intel·ligència artificial al servei de l’organització, reduint hores i esforços en tot allò que sigui possible i alliberant el talent humà per impulsar projectes amb valor afegit. D’aquí 10 anys, cada persona física o jurídica que entri a l’Ajuntament serà atesa de manera integral i hi haurà una única porta d’entrada.

10 reptes en bona part globals i marcats per directives de la Unió Europea, però que responen a les necessitats de Terrassa.

Hem projectat els reptes de la propera dècada, la Terrassa del futur. Reptes, però, que se’ns fan ben presents i que només abordarem si hi avancem cada dia, cada hora i cada minut, en totes aquelles decisions que prenguem i projectes que impulsem.

Abans, però, permeteu-me que tiri enrere. A la ciutat on van néixer alguns dels meus avis. A la ciutat de les xemeneies que ens recorda la reinvenció que fa una ciutat agrícola pròspera que connecta la Catalunya interior amb la fèrtil plana vallesana i amb el port de Barcelona que exporta arreu del món conegut. Amb l’excedent econòmic que li genera bàsicament el comerç d’aiguardent, Terrassa afronta la primera revolució industrial aprofitant la seva posició privilegiada dins del país.

I ho fa, atenció, sense tenir cap de les condicions necessàries: ni cotó, ni carbó, ni ferro. Però ho fa. D’aquesta primera reinvenció de l’edat moderna, la ciutat creixerà, agafarà el caràcter que li coneixem amb aquesta barreja i conflicte constant entre la burgesia, els menestrals, el proletariat obrer i la pagesia. Una ciutat que es relaciona amb tot el món, la qual cosa li dona un caràcter encara més propi perquè incorporem immigració anglesa d’alt nivell econòmic i enviem viatjants arreu. El Hockey, la importància de l'església protestant, el modernisme... Generen un caràcter propi a una ciutat que sobreviurà al desastre de la Guerra Civil i de la dictadura feixista, però que queda greument tocada.

Una dictadura feixista que trenca el futur de la ciutat i de bona part de la població. No podré oblidar mai quan la iaia m’explicava que al seu germà el va matar una bomba dels franquistes i que l’avi es va quedar coix durant la guerra per la gana. Fa molts pocs dies posava flors a la platja on estava situat el camp de concentració d’Argelers, on va estar l’altra iaia i va morir-hi la seva mare. No podem entendre el present si oblidem el passat que va truncar de manera terrible una trajectòria de prosperitat i modernitat.

Aquesta és la ciutat on neixen els meus pares, que viuen de petits la crisi del 73, de l’encariment dels combustibles fòssils, que ve a ser la versió del segle XX de la fil·loxera del XIX, i que fa estralls en un monocultiu tèxtil que no s’havia pogut modernitzar com tocava, que ja no es relacionava amb el món sinó dins les fronteres d’un estat endarrerit i obsolet i que no resistirà ni l’obertura de nous mercats ni les corrents neoliberals dels anys 80 i 90 que suposen el tancament de fàbriques, la deslocalització de la producció cap al sud-est asiàtic i la globalització econòmica.

Als anys 90, quan jo neixo, la ciutat es torna a reinventar mitjançant una profunda transformació urbana que té com a icona la construcció del Parc de Vallparadís, al costat de casa. Comença l’aposta per als serveis com a activitat econòmica principal, una errada que estem pagant cara i, sobretot, s’esgota el model polític hegemònic a la ciutat, que es queda anclat allà.

El 1986, gairebé el 50% de la població de Terrassa treballava a la indústria i el 43% als serveis. El 2011, un 21% de la població ho feia a la indústria i un 71% als serveis. L’any passat, poc més del 17% de la població ocupada ho feia al sector industrial. Menys indústria vol dir més precarietat, més inestabilitat, sous més baixos i economia més feble.

Malgrat tot, a Terrassa no perdem mai del tot la indústria, la qual cosa fa que, excepte en el breu període 1975-1980, no entrem en decadència ni perdem població, com sí que passa en la gran majoria de ciutats industrials. De fet, degut en bona part a la proximitat de Barcelona, continuem creixent, tant en població com en activitat. En poc temps hem multiplicat gairebé per quatre la població. I, a diferència d'altres ciutats industrials, hem mantingut un patrimoni industrial important.

Uns creixements de població que han tingut l'origen en el creixement econòmic que ha demanat mà d’obra provinent principalment del nostre sud: bàsicament de València i Múrcia a principis de la revolució industrial, com la iaia Ramona o l’avi Rafel, d’Andalusia durant l’època del desarrollismo els anys 60 i de Sud Amèrica però sobretot del Nord d’Àfrica a principis d’aquest segle amb el boom immobiliari. Tres grans moments d’incorporació de nous ciutadans i ciutadanes que donen caràcter propi a la nostra ciutat, que n’han contribuït a la millora des de les associacions de veïns o els moviments sindicals i associatius, que s’han implicat en la millora i el futur de Terrassa i amb qui som un nou “nosaltres”. Si per alguna cosa ens caracteritzem la gent de Terrassa és per la diversitat d’orígens de les nostres arrels.

I per això és tan important la memòria històrica: per recordar i posar en valor cada una de les històries de les persones que han hagut de marxar de la seva terra d'origen, que s’han incorporat a Terrassa i que han protagonitzat les lluites compartides per a la democràcia, els drets bàsics i la millora de la qualitat de vida de tothom.

Terrassa ha estat capaç de renovar-se i d’evolucionar d'una ciutat amb passat i caràcter industrial a una societat moderna, dinàmica i residencial del segle XXI. Avui, Terrassa és una ciutat industrial en transformació permanent. Espais com aquest on som avui, que abans eren fàbriques, han esdevingut espais culturals, instal·lacions universitàries, empreses, escoles de cinema o espais de creació.

Aquells valors del passat, la capacitat d’innovació, l’emprenedoria, la resiliència o la creativitat, no s’han perdut. Com no es perden els llaços familiars. Segueixen sent l’essència de la ciutat. Són el que nodreix Terrassa avui, i el que orienta la transformació del demà. Aquells valors són la base de la Terrassa que està venint: més moderna, més dinàmica i més creativa. Una ciutat encara més universitària i en la qual també s’hi visqui encara millor.

I, direu, tot això per què ho explica? Doncs perquè saber d’on venim i qui som és imprescindible: ens dona identitat, ens permet construir una visió compartida de la ciutat i ens allunya del perill de ser una ciutat dormitori, un no-lloc.

Aquesta és la meva ciutat, la nostra ciutat. Jo faig el pas a primera línia de la política municipal el 2019, com ho fem, implicant-nos en causes diverses, molts joves a qui la crisi del 2008 ens va trencar les expectatives de futur, com tants joves que han viscut en crisi permanent, com tants joves que hem viscut l’1 d’octubre com a protagonistes.

Un jovent que, com les dones, hem estat tradicionalment infrarepresentats a les institucions i al govern. Hi ha un 15% de joves a Terrassa i molt probablement només la Najima i l’Alex seran els únics menor de 25 anys presents al Ple. Quan van ser els joves qui durant la pandèmia van liderar les xarxes de voluntariat i de suport i els qui, quan les escoles estaven tancades per la pandèmia, van obrir els Casals d’estiu per a què els infants recuperessin tantes coses importants que estaven perdent. Perquè és el jovent qui, en bona part, fa funcionar aquesta ciutat des de les entitats de lleure, les culturals o les esportives. Els joves també fem avançar la ciutat i és necessari, és una obligació, que ens impliquem en el govern de la ciutat per liderar noves etapes. Quan parlo d’una ciutat no segregada també parlo de la urgència d’espais intergeneracionals, de construcció compartida, de tenir en compte totes les mirades quan planifiquem, quan construïm, quan reformem. Els joves podem construir un nou nosaltres com a ciutat. Els joves, en la nostra diversitat, podem liderar la nova etapa que necessita la ciutat, perquè tenim la força, tenim la preparació, tenim l’ambició i ens hi juguem el nostre present i el nostre futur.

El 2019, la gent decideix que es tanqui una etapa del passat de 40 anys de governs socialistes i la gent d’Esquerra Republicana contribuïm amb tota la modèstia, però també amb tot l’orgull, a fer-ho possible. El 2019 ens trobem una ciutat sense model, esgotada, desanimada. Impactada per la repressió de l’Estat post 1 d’octubre i a pocs mesos d’entrar a la crisi generada per la pandèmia, on es faran evidents les limitacions del sistema i ens obligarà a prioritzar el dia a dia i a gestionar la incertesa.

Ho hem fet amb una coalició de govern que en línies generals ha funcionat bé: hem sabut mantenir la tensió constant entre atendre les persones individualment i gestionar l’interès col·lectiu i el projecte de ciutat per no quedar estancats en el dia a dia. I no ha estat gens fàcil.

De la mà de l’Isaac i amb la resta de companyes i companys, ens arremanguem per aportar capacitat de gestió en un moment complicat per a la ciutat, en què tenia el risc de quedar-se aturada. I Terrassa no s’ha aturat. Ho hem fet igual com s’ha arremangat tantíssima gent per continuar aixecant les persianes i els negocis cada dia durant una pandèmia brutal. Ho vaig veure cada dia als ulls del Ferran, la meva parella, que com tants d’altres va veure perillar el petit comerç familiar. Ho vaig tenir clar: ho havíem de donar tot.

Havia de ser un mandat de canvi i certament ho ha estat: la pandèmia, la guerra a Europa, la crisi del règim del 78 a l’Estat... Han canviat les necessitats i les normes de joc.

Terrassa al 2023, a dia d’avui, comença a recuperar-se de l’escenari convuls on hem viscut els darrers anys i en podem observar les ferides: només la política pensada per a l’interès col·lectiu té la capacitat de resistir les crisis i ser útil.

La política que només beneficia uns quants, que només prima els interessos econòmics d’una petita part de la ciutadania, acaba passant factura i sent una sagnia per a les arques públiques.

El món canvia i hem d’estar preparats per adaptar-nos o per transformar. L’única cosa que no podem fer és quedar-nos quiets a veure què passa i esperar que algú ens solucioni els problemes i repartir culpes mentre no fem res.

Us parlava a l’inici de 10 grans reptes. Els podríem sintetitzar encara més, agrupant-los en 4 blocs: la millora de la qualitat de vida, l’escalfament global i l’augment de temperatures, el risc de quedar diluïts en un món canviant i la modernització de l’administració.

Parlem de la qualitat de vida.

Darrera de la caiguda de la natalitat i de l’arribada de nous ciutadans i ciutadanes provinents, bàsicament, de l’àrea metropolitana, hi trobem el fenomen de l’habitatge. El problema no és només nostre: el tardofranquisme va pensar la construcció d’habitatges com una via d’enriquiment especulatiu i no com un dret, una visió de negoci que el règim del 78 ha mantingut intacta fins a dia d’avui malgrat els seus efectes nefastos sobre la vida de les persones, com la crisi econòmica del 2008. La Sílvia és una persona que exemplifica la voluntat del govern del país i de la ciutat per capgirar aquesta situació.

La qualitat de vida també passa per tenir una ciutat ben connectada internament i diversa, sense segregació urbana. Per això les actuacions al Vapor Cortès o a l’AEG són tan importants: recusen interiorment Terrassa i la converteixen en una ciutat compacta i ben connectada per dins, envoltada d’una anella verda que ha de ser accessible per corredors verds des de qualsevol punt de la ciutat. El verd no ha de ser un privilegi dels més rics, d’aquí la importància de la construcció del nou parc de la República, per exemple. Ningú ha de viure a més de 10’ d’un espai verd.

L’accés als espais verds està directament relacionat amb la millora de la salut, un espai, el de l’atenció primària i la salut mental, que havia estat deixat a la nostra ciutat i que cal posar en primera línia de les prioritats.

L’altre gran indicador de salut i de qualitat de vida és l’accés a la cultura. Terrassa té vocació de capital cultural i així l’hem de posicionar en els àmbits on som forts, com el de la indústria cultural, especialment pel que fa a la indústria audiovisual, amb l’ecosistema que suposa el Parc Audiovisual, l’ESCAC, la UPC i, en breu, el centre integrat de Formació Professional de la família d’imatge i so o el de producció audiovisual artística. Tenim la formació i tenim la indústria, aquest és el camí. El Pep se n’ha fet un fart de posicionar la marca cultural, que dona identitat i prosperitat econòmica a la ciutat, a fires i fòrums arreu.

L’accés a la cultura també ve determinat per la possibilitat d'accedir als ensenyaments artístics de qualitat, que han de tendir a la universalització al llarg de la vida, o per la potència de la cultura popular i tradicional. I faig un incís: quan parlem de la internacionalització de Terrassa no podem oblidar mai que, hores d’ara, la cultura popular és una gran ambaixadora de la nostra ciutat, que ens obre camí i ens identifica. La cultura és pilar fonamental del que som i del que volem ser, i el Carles ho sap bé. La cultura és clau per a què la nova ciutadania, les mil persones que s’incorporen de mitjana cada any a la ciutat, sentin i visquin la ciutat plenament, perquè ho puguin fer tant com qualsevol altre terrassenc/a, i perquè de la diversitat i els intercanvis culturals en fem riquesa i construïm una nova Terrassa. Això no només ho diem, sinó que ens ho creiem i, sobretot, ho demostrem cada dia, amb persones com l’Ibi o amb la potència de noves generacions com l’Alex o la Mercè.

Tenim un altre aliat en aquesta fita: l’esport, de base i també l’olímpic, que per alguna cosa som la ciutat amb més persones que han participat a uns jocs olímpics, com la Cristina. Una política republicana, transversal, que ha de ser vector de la ciutat que volem i pel qual aquest govern n’ha fet una aposta clara.

Tinc, tenim, una obsessió per a una ciutat diversa i cohesionada, una ciutat de drets, deures, llibertats i respecte. Una ciutat segura per a tothom! I això vol dir que tothom, tots els col·lectius, totes les cultures, totes les sensibilitats, s’han de sentir representades al govern de la ciutat, a les persones que treballen al servei públic i a les polítiques que es desenvolupen. Incorporar la Najima és garantir que això serà així.

He mencionat seguretat, sí, perquè reivindiquem la seguretat per a tothom i sabem que les xifres reals expliquen que Terrassa és una ciutat segura en comparació amb les grans ciutats del nostre país: tal i com sovint explica la Montse, les mesures realitzades en qüestions de seguretat han comportat una disminució de delictes i faltes a la ciutat situant Terrassa, tot i ser la 3a ciutat més gran en nombre de població de Catalunya, molt per sobre de la mitjana catalana pel que fa a seguretat. Però també sabem que els nostres veïns i veïnes tenen una percepció de seguretat que els preocupa. I a nosaltres ens preocupa el que els preocupi. Per això, és una prioritat capgirar-ho. Mentre una sola dona, un sol cop, un sol dia, tingui por al tornar de nit a casa, la seguretat serà la nostra prioritat.

Per això, cal potenciar el cos de policia i modernitzar-lo, com ja estem fent, i, alhora, creiem que amb més policia tampoc n’hi ha prou: la sensació d’inseguretat va directament vinculada a l’existència de comerços al carrer, a la il·luminació i, sobretot, a la neteja. Perquè una ciutat neta és una ciutat amb millor percepció de seguretat i qualitat de vida.

I si parlem de qualitat de vida hem de parlar d’educació. Terrassa és la tercera ciutat de més de 200.000 habitants a tot l’Estat que destina més diners a educació. I si parlem del percentatge que suposa sobre el pressupost municipal, la primera. La primera de tot l’Estat. Ningú no pot donar lliçons a Terrassa en aquest camp.

Per això i per molts altres motius que la Teresa o el Santi ens podrien explicar hem estat la ciutat que més ha reduït la segregació escolar. Vam heretar el trist honor de ser la ciutat amb més segregació del país i ara tenim l’honor de ser la ciutat referent en escolarització equilibrada.

Els deia que tenim el pressupost més alt en educació de la història i el més alt de l’Estat, però també he de denunciar públicament la política d’ofec a la qual ens sotmet l’Estat: mentre ha garantit els beneficis de les grans companyies elèctriques escanya l’economia de les famílies i els Ajuntaments.

És escandalosa la negligència de l’Estat cap als ciutadans i ciutadanes de Terrassa: no només amb actuacions lamentables com la B-40 entre Abrera i Terrassa, aturada anys i anys i amb un sobrecost indignant, sinó que ara, enlloc d’aportar solucions, ens volen imposar una drecera per desplaçar el trànsit pesat de l’AP-7 entre Madrid, Saragossa i la Jonquera, a tocar dels pisos i les escoles dels barris del Nord de la ciutat i, a sobre, pagant-ho nosaltres amb la disposició addicional tercera. I no. La Ronda Nord ha de ser una ronda urbana permeable que connecti la B-40 amb la C-58C mitjançant la millora de les vies existents. Ha de ser la solució per a descongestionar el trànsit intern, ha de ser la solució per Terrassa.

És també escandalosa la inversió de Rodalies. Necessitem trens que funcionin. Com a mínim igual que els Ferrocarrils de la Generalitat. I, si pot ser, millor. Però la situació actual és inassumible: sense línies ferroviàries eficients, no resoldrem el problema de la mobilitat que causa, en bona part, un altre repte de ciutat que hem d’afrontar: l’escalfament global i l’augment de temperatures.

L’anella verda no és un caprici, ni tampoc els corredors verds que la connectin amb l’interior de la ciutat o les zones de baixes emissions. I vull aprofitar per agrair al Carles la feinada que ha fet en aquest àmbit tot aquest mandat. El 2030 hem d’arribar a una reducció del 55% dels gasos d’efecte hivernacle i a uns nivells de recollida selectiva dels residus del 65%. La nostra acció va adreçada a impulsar una transició cap a un model energètic democràtic i participat, que asseguri l’accés a l’energia, l’accés universal a l’habitatge o a l’aigua, però que es basi en la producció d’energies renovables autòctones, distribuïdes i properes als punts de consum.

Aquesta aposta per liderar solucions ha de ser una marca clau de Terrassa. La globalització està canviant, però l’exigència del món hiperconnectat hi és. Ho explicava abans: la Terrassa industrial i tèxtil va ser potent perquè va saber connectar-se amb el món, amb altres indústries i altres mercats. Terrassa ha de jugar la lliga de les ciutats mitjanes del món, fer valer els nostres punts forts de capital cultural, universitària, tecnològica, industrial, esportiva i guanyar-nos un lloc al país i al món. La nostra ha de ser una ciutat influent per encarar un altre repte: el risc de quedar difosos i sense singularitats en un món cada cop més complex.

Hem de fomentar la internacionalització d’empreses i els intercanvis d’estudiants, equips i entitats perquè d’aquest intercanvi en sortirà riquesa. Tenim un ecosistema d’innovació a la ciutat molt potent que ha fet un treball força interessant fins ara, però del que n’hi podem treure encara més profit millorant la col·laboració entre l’ecosistema, desenvolupant projectes comunitaris, aprofundint en la transferència de coneixement universitat-empresa i entre diferents sectors empresarials i posant els ingredients per accelerar les bones idees nascudes del talent i el coneixement.

Els moments més crítics de la COVID van ser un exemple de col·laboració al servei de la comunitat, del col·lectiu, sent capaços d’idear i fabricar respiradors portàtils de baix cost en pocs dies o creant un marketplace on compartíem necessitats i disponibilitats per poder resoldre problemàtiques concretes... Aquesta experiència, aquesta generositat, ens han de servir d’inspiració per resoldre altres qüestions, altres reptes de ciutat, altres reptes empresarials.

Reptes econòmics que es vinculen directament als reptes que tenim dins l’administració, com la digitalització, per modernitzar-la i fer-la més propera, eficient i eficaç. No podem parlar d’on està la ciutat sense parlar de la intel·ligència artificial. De l’atenció virtualitzada automatitzada amb intel·ligència artificial, per exemple. Seria escandalós que a la capital tecnològica del país no ens estiguéssim plantejant ja com hem d’integrar la intel·ligència artificial a l’administració, començant per respondre preguntes de la ciutadania en referència a àmbits bàsics o fins i tot a tramitació electrònica. O com governem el big data que genera tot l’entramat administratiu de la ciutat.

Hem tocat sostre al creixement de recursos humans dins de l’Ajuntament i s’ha de dir: cal començar a preparar la racionalització i modernització de la intel·ligència més potent, la que ens donen els servidors públics que treballen per aquest Ajuntament. La millora en tecnificació de la plantilla ha de suposar la incorporació de perfils competencials diferents, que aportin major coneixement-intel·ligència a l'organització i als serveis públics en general. M’ho sentiran dir molt sovint: si la Llei general de Pressupostos de l’Estat ens obliga a externalitzar serveis, és millor que externalitzem el tràmit i internalitzem la intel·ligència. La tecnificació de la plantilla és el primer pas per incidir de forma directa en el canvi de model.

Aquests quatre anys, amb una pandèmia mundial pel mig, hem posat les bases per fer front als reptes que Terrassa haurà de respondre d’aquí al 2030. La ciutat vol deixar enrere el gris i només serà possible si fem una política encertada i una gestió solvent. Terrassa és una ciutat que sap cap on vol anar i com anar-hi, i aquesta sempre és una bona notícia.

Ha passat la pandèmia. El Ferran i jo ja som pares. De fet, soc una de les mares de les NOMÉS 1.800 criatures que van néixer a Terrassa el 2022, dues terceres parts de les que naixien fa 10 anys.

Neixen menys criatures, però Terrassa creix per l'arribada de nous veïns i veïnes que s’incorporen a la ciutat bàsicament fugint de l’increment de preus de l’àrea metropolitana i, en menor mesura, de persones que arriben d’arreu del món. En els dos casos, amb la mateixa voluntat: millorar la seva qualitat de vida. Viure millor.

Reptes, història i una ciutat que es reinventa. Aquesta és la ciutat on ha nascut l’Eloi. Una ciutat:

Amb fortaleses:
- Com la posició geogràfica, amb un entorn natural envejable i una ubicació dins el Vallès que connecta l’àrea metropolitana de Barcelona amb l'àrea de Manresa, Lleida i Puigcerdà.
- La innovació, la universitat i el teixit industrial.
- Un teixit social, cultural i esportiu potent i actiu, que ens fa ser una ciutat amb caràcter i marca pròpia.
- Una generació de joves terrassencs i terrassenques quatrilingües amb llaços a tot el món. I no voldria que a ningú li passés per alt aquest fet.
Amb debilitats:
- Una mitjana de renda per sota de les de la comarca i el país.
- Capes de pobresa i exclusió social.
- Una connexió amb transport públic insuficient.
- Una deixadesa de finançament de l’Estat cap a la nostra ciutat, que rep molt menys finançament del que genera (comparativa amb Donosti, per exemple)
Amb amenaces:
- Un projecte de futur de ciutat encara no prou consolidat que pot tornar enrere i conduir-nos cap a ser una ciutat satèl·lit de Barcelona, una mena de banlieu.
- No construir una identitat terrassenca compartida i perdre la cohesió social.
- Perdre el tren de la transició energètica.
- L’empobriment generalitzat de la ciutat.
- La degradació de l’espai públic.
I, és clar, amb oportunitats:
- Reconnectar la ciutat per a què sigui més compacta, amable i diversa, convertint espais obsolets en nous pols de dinamització urbana.
- Connectar la ciutat de manera sostenible per a persones i mercaderies.
- Situar-nos com a líders en sectors econòmics industrials emergents, com la indústria audiovisual, la tecnologia sanitària o el tèxtil d’alt valor afegit.

No ens podem aturar. Terrassa ha de pensar en gran. Hem de pensar en gran. La nostra ciutat i la seva gent tenen els ingredients, el caràcter i l'ambició per avançar, més i més. El govern de la ciutat ha de posar-se al costat de la creativitat i la capacitat d'innovació que té aquesta ciutat, i ajudar-la a explotar tota la seva potència per construir la nova Terrassa.

Terrassa ha de pensar en la ciutat dels propers anys. La ciutat necessita noves mirades, noves idees, nous projectes que entenguin d’on venim i cap on anem. I ha de connectar amb una generació que ja està agafant el relleu, en diferents sectors de la ciutat i també al país. Una generació amb noves mirades, noves visions, noves propostes i solucions a la qual li toca prendre protagonisme, a la ciutat i al país. Som una generació que convivim a la ciutat. Amb els nostres pares i mares nascuts a moltes ciutats diferents de països diferents, però que volem que els nostres fills neixin i creixin a Terrassa. I aquest llaç d’unió no suma, sinó que multiplica.

Els propers anys seran clau per entomar els reptes del moment i les "modernitzacions" pendents. Però fer front a aquests reptes i convertir les amenaces en oportunitats demana, sobretot, tenir un Ajuntament amb capacitat de lideratge, una administració adaptada als nous temps. Una administració pública intel·ligent, amb processos ben determinats, amb ajuda de la tecnologia, la intel·ligència artificial, la robòtica, les aliances i suports amb altres administracions, el tercer sector i l’empresa. Una organització i una ciutat amb capacitat d'innovació, com exigeix el Yuri dia sí, dia també. El model també passa per l'anàlisi de dades i la presa de decisions, per deixar-de-fer-per-fer, per la polivalència funcional, per la redistribució d'efectius, per l'eliminació d'allò que ja no serveix i no aporta valor, pel nou disseny de l'estructura organitzativa i la capacitat d’alimentar el talent… Aquest és el canvi i l'Ajuntament de Terrassa l'ha d'impulsar, està en una bona posició per fer-ho i no ens podem permetre perdre més temps, perquè quan abans reconeixem aquest nou escenari i cap on hem d'anar, abans posicionarem el nostre ajuntament i l'organització en general en l'administració de l'ara i del futur que ha d’acompanyar la Terrassa que volem. Un Ajuntament amb visió i direcció, lluny de decisions empeses pel vent, que no s’amagui, que lideri i acompanyi la ciutat. Un Ajuntament que sigui la llançadora que impulsi la ciutat.

I això passa per començar a donar respostes presents als reptes futurs. He començat dient on estarem d’aquí 10 anys, parlem ara de què continuarem fent els propers 4 anys per arribar-hi, amb la vostra col·laboració i el vostre suport:

Els propers 4 anys, hem de deixar dissenyat el mapa de corredors verds de la ciutat, aconseguit finançament extern de la Generalitat i la Diputació i haver licitat les primeres actuacions.
Els propers 4 anys, la reserva d’habitatges de protecció oficial ha de ser un instrument útil de col·laboració público-privada, hem d’haver construït els pisos de Torre-Sana, iniciat la construcció d’habitatges protegits als solars municipals des de la iniciativa pública o en aliança amb el tercer sector o el teixit productiu i haver assolit els objectius del Pla Local d’Habitatge.
Els propers 4 anys hem d’haver desplegat les primeres comunitats energètiques, tots els nous contractes de l’Ajuntament han de garantir que l’energia sigui 100% de fonts renovables i haurem triplicat els sostres solars municipals. Els propers 4 anys, hem d’haver implantat millores a la recollida selectiva en funció de la densitat i les característiques de cada zona i amb sistemes d’anàlisi digital. Eco-Equip ha ser una empresa moderna amb la capacitat de poder recollir i analitzar dades digitalment.
Els propers 4 anys, crearem 200 places públiques d’escola bressol.
Els propers 4 anys, acordarem i dibuixarem com ha de ser la nova Avinguda del Vallès, un eix amable i en coherència amb el model de baixes emissions, i hem d’haver licitat les actuacions d’una primera fase.
Els propers 4 anys, hem d’haver desplegat totes les actuacions del Pla d’Innovació i del Pla de Polígons i tenir acordat i iniciat el pacte per a la reindustrialització de Terrassa. En només 2 anys, hem de tenir funcionant el centre integrat de Formació Professional d’Imatge i So vinculat a la indústria audiovisual i, en 4 anys, el de fabricació mecànica i manteniment, el tèxtil, químic i d’hosteleria com a mínim.
Els propers 4 anys, la política d’escolarització equilibrada ha d’estar plenament consolidada i hem d’haver iniciat l’acord per al desplegament de l’educació inclusiva. Els propers 4 anys, les polítiques d’igualtat han de dissenyar la governança transversal de l’Ajuntament i hem d’obrir una sola oficina de drets, igualtat de tracte i no discriminació.
El propers 4 anys, hem de tenir equilibrat i sanejat el pressupost. Els propers 4 anys han de ser el mandat de les inversions en manteniment, de recuperar la ciutat: els espais públics, els parcs, els jardins, els carrers i els equipaments esportius, culturals i cívics per a la gent i les entitats.
En 4 anys la transformació interna de la ciutat ja ha de ser visible a les grans zones de transformació i el Vapor Ros ha de tenir consensuat què ha de ser el Vapor Ros.
D’aquí 4 anys, hem d’haver fet una revisió de totes les tramitacions amb l’Ajuntament per simplificar-les, en forma i en llenguatge. D’aquí 4 anys, haurem obert una oficina de dades que gestionarà i governarà les dades municipals i n’haurem arrencat una altra per la implementació de la intel·ligència artificial amb, com a mínim, 3 projectes pilot operatius.

Això és el que continuarem fent els propers 4 anys, arremangant-nos cada dia i construint plegats. Perquè res d’això serà possible sense grans pactes de ciutat i grans consensos, on caldrà tota la vostra voluntat i tota la vostra intel·ligència.

Deixem enrere del tot la política de les promeses, la nostra és la dels compromisos. Aquests, doncs, són els meus, els nostres, 10 compromisos amb la ciutat, a curt i a mig. A 4 anys i a 10 anys. On som i on volem ser. I sabem que res és senzill i que no sempre s’avança al ritme que voldríem, però tenir el què, el com i el quan és imprescindible per no parar d’avançar. I aquest és el més gran dels compromisos que prenem Esquerra Republicana. És la nostra manera de ser i de fer.

No només es tracta de fer que les coses passin. Cal posar l’accent en com passen les coses i en qui fa que passin. Som republicans i som feministes: volem el poder per repartir-lo i compartir-lo, per construir conjuntament, però per fer-ho de debò, colze a colze, amb un govern on tothom se senti escoltat, on totes les persones i els col·lectius se sentin realment part de la ciutat. Perquè aquesta és, per a mi, la bona política, una política que necessàriament hem de fer útil i més humana.

I jo, que soc dona, que soc jove, que soc mare, seré l’alcaldessa de Terrassa perquè soc filla d’una ciutat en moviment constant, una ciutat que es reinventa i que no es rendeix. Una ciutat que no s’ha resignat mai a seguir cap camí que no fos el seu.

Construïm i construirem el nostre camí, el de La Terrassa que avança.

Som-hi!

Gràcies.

Conferència d'Ona Martínez Viñas - 26 d'abril de 2023